Page 8 - objectiu_afosants_2
P. 8
ARTÍCLES
Entre tota aquella catifa de fotografies hi ha una sèrie que
em crida l’atenció, A Rapa das Bestas, una de les festivitats
més mil•lenàries de Galícia, en la que homes i dones treballen
per a guiar els cavalls que pasturen en estat semisalvatge
a les muntanyes, per tal de tallar-los les seves crins i fer el
marcatge al ferro. Avui dia, encara hi ha uns 600 cavalls i es
celebra el primer cap de setmana de juliol.
Però si tingués que escollir una sèrie, aquesta seria la que
formen les fotografies d’una veïna, d’allà del carrer d’Avinyò,
que la Carme recorda amb afecte i m’explica que anava a
berenar a casa tots els dijous. Són imatges intimistes, retrats
de l’ànima d’una dona envoltada de solitud.
Passa l’estona, però és difícil adonar-se, ja que escoltar a
la Carme és tot un plaer i no es cansa de treure més i més
fotografies. S’atura amb delicadesa davant d’una sèrie feta a
Portugal, concretament a Nazaré, un poblet amb port pesquer.
Parets blanques i dones vestides de negre…
Hi ha moments en que és difícil creure que la seva memòria
sigui tan nítida. Recorda els noms, els llocs, les dates i
s’entreveu el seu caràcter a les seves paraules. El caràcter
d’una dona avançada al seu temps i em pinta un somriure,
quan recorda la seva visita al Vaticà, allà per l’any 1959 i que
no la deixaven entrar perquè portava pantalons… Doncs bé,
es va posar una faldilla pel damunt dels pantalons i cap a dins.
Ella, que veia una cara on els altres només veien les aigües
brutes de la desembocadura del Ter. Ella, que va començar a
fer fotografies quan va morir la seva mare i necessitava sortir i
no quedar-se tancada a casa.
Ella és la Carme García de Ferrando. Cent anys de vida. Un
segle d’història viscuda.
8 Objectiu AFOSANTS Nº2 | Gener 2015
Entre tota aquella catifa de fotografies hi ha una sèrie que
em crida l’atenció, A Rapa das Bestas, una de les festivitats
més mil•lenàries de Galícia, en la que homes i dones treballen
per a guiar els cavalls que pasturen en estat semisalvatge
a les muntanyes, per tal de tallar-los les seves crins i fer el
marcatge al ferro. Avui dia, encara hi ha uns 600 cavalls i es
celebra el primer cap de setmana de juliol.
Però si tingués que escollir una sèrie, aquesta seria la que
formen les fotografies d’una veïna, d’allà del carrer d’Avinyò,
que la Carme recorda amb afecte i m’explica que anava a
berenar a casa tots els dijous. Són imatges intimistes, retrats
de l’ànima d’una dona envoltada de solitud.
Passa l’estona, però és difícil adonar-se, ja que escoltar a
la Carme és tot un plaer i no es cansa de treure més i més
fotografies. S’atura amb delicadesa davant d’una sèrie feta a
Portugal, concretament a Nazaré, un poblet amb port pesquer.
Parets blanques i dones vestides de negre…
Hi ha moments en que és difícil creure que la seva memòria
sigui tan nítida. Recorda els noms, els llocs, les dates i
s’entreveu el seu caràcter a les seves paraules. El caràcter
d’una dona avançada al seu temps i em pinta un somriure,
quan recorda la seva visita al Vaticà, allà per l’any 1959 i que
no la deixaven entrar perquè portava pantalons… Doncs bé,
es va posar una faldilla pel damunt dels pantalons i cap a dins.
Ella, que veia una cara on els altres només veien les aigües
brutes de la desembocadura del Ter. Ella, que va començar a
fer fotografies quan va morir la seva mare i necessitava sortir i
no quedar-se tancada a casa.
Ella és la Carme García de Ferrando. Cent anys de vida. Un
segle d’història viscuda.
8 Objectiu AFOSANTS Nº2 | Gener 2015
