DOSSIER PER DESCAREGAR DE LA XERRADA
Dimarts dia 10 d'Abril a les 19h. a la Casa del Mig podrem gaudir de la xerrada "El viatger fotogràfic" , a càrrac de Albert Masó
En aquesta conferència s'exposa la millor forma per planificar un viatge que tingui com a objectiu obtenir un bon reportatge fotogràfic del lloc visitat. Es fa especial èmfasi en la captació dels diferents aspectes de la seva naturalesa. Es concreta com aconseguir les millors fotos de persones, de paisatge, de fauna i fins i tot dels éssers més diminuts: insectes i plantes. Es projectaran imatges obtingudes amb diverses tècniques a diferents viatges, així com un reportatge complet com a mostra del resultat de tot el que s'ha explicat.
PROGRAMA
- La preparació del viatge
- Planificació de la ruta
- Elecció de l'equip fotogràfic
- Copsar el paisatge
- Fotografiar animals salvatges
- Macro: fotografia d'aproximació
- Selecció final i postproducció
- Exemples: viatges al Carib, Islàndia, Namíbia, Botswana, Kruger, la ruta de la seda, etc.
Durada: al voltant d'1 hora i mitja.
Mis deseos traicioneros y optimistas me hacían esperar una película de autor, pero la realidad me mostró una superproducción con todo lo que ello conlleva, todos los medios habidos y por haber, efectos impresionantes, pero poco corazón.
Aquí encuentro una de las lagunas de esta muestra, se echa de menos el color en multitud de esas fotografías. Para mí la sangre es roja, no negra, y la lava es de un naranja intenso, no grisácea, casi del mismo gris que las piedras que hacen de orilla o el cielo que las cubre.
Las imágenes de paisajes tienen mucha fuerza visual, gran parte de ellas están tomadas desde puntos elevados, incluso desde avionetas, helicópteros o globos, logrando vastos horizontes de cielos dramáticamente nublados, con una impresionante sensación de profundidad. Son con toda seguridad las fotografías que más refuerzan esa “épica” que tanto se empeña en buscar el autor.
Con las imágenes de seres humanos ocurre un tanto de lo mismo, con la extrañeza de ver retratos colectivos que parecen hechos en un estudio y un poco más adelante magníficas fotografías de las mujeres Zo’é de Towari Ypy totalmente mimetizadas en su hábitat natural.
Para concluir este análisis totalmente personal, diré que la impresión general que me llevo es que Salgado ha querido realizar su obra cumbre (su edad no le permitirá muchas más aventuras como ésta) pero se ha quedado a medias. Hay imágenes francamente impresionantes y llamativas, tanto por la espectacularidad como por la limpieza y la simplicidad, pero también hay un buen número que son totalmente prescindible.
Sí, així com sona, amb sis ous i un cargol molts de nosaltres no sabríem ben bé què fer, però hi ha qui fa art i aquest és en Bosco Mercadal.
Però en Bosco no deixa l’art a l’atzar, sinò que treballa la idea, la gira i capgira, la deixa, la torna a agafar, la modifica fins que dóna per bona una pensada que de vegades és fidel a la primera idea i d’altres no s’assembla en res. El resultat és la seva obra, la seva creació, partint de zero, a la que ha dedicat el temps que calia, sense preses, sense presions, reforçant els contrastos, els colors i les formes. I com a bon coneixedor de les regles s’atreveix a trencar-les per a crear una harmonia que porta el seu segell personal, amb unes textures que són part d’ell, doncs són textures de la terra que el va veure néixer, la seva Menorca natal, on va creixer envoltat dels seus nou germans, una Menorca envoltada de llum, acostumada a la tramuntana i les llevantades que imprimeixen als seus murs matisos pictòrics i que en Bosco sap tan bé fusionar amb les seves creacions. Una Menorca que va deixar fa uns anys per a afincar-se terra endins, a Logronyo, a una Rioja de pedra i color de vinyes, on va haver d’acostumar-se a parlar tot el dia en castellà, però on malgrat el temps passat no li ha esborrat l’accent del menorquí que va mamar des del bressol.
I amb la seguretat que aporta la feina feta amb cura és quan dóna per bona la imatge, el conjunt de sensacions plasmades i envia l’obra a concursos i es sotmet al veredicte del jutges, doncs per ell és una manera de saber si la seva obra s’entén, si agrada, si arriba als demés. I no cal dir que sovint, molt sovint l’encerta, doncs només cal fer un repàs al seu currículum per a adonar-nos que la feina ben feta troba el seu lloc tan a nivell nacional com internacional. I així ha presentat una forquilla fent de bressol a una cirera, un diàleg de peres o el contrast de la fragilitat d’un cargol amb la duresa d’una clau anglesa, que l’han fet guanyador a certàmens als Estats Units, França i Noruega entre d’altres països. Altres vegades és ell qui fa de jutge, qui fa un veredicte sobre les obres dels altres, i reconeix que és una manera de veure el que es fa al món, sent més crític amb els bodegons, ja que com ell diu: “ per a crear una composició es té tot el temps del món”.
I amb la humilitat dels grans comparteix el que ha après dels altres i el que dia a dia va aconseguint amb la seva pròpia dedicació a tallers i projeccions-col·loqui.
En Bosco dóna sortida als seus estats d’ànim, a les seves inquietuds amb objectes quotidians, amb objectes que l’envolten dia a dia i que amb la seva sensibilitat els veu com a perfectes models, plens de vida per a crear natures mortes.
per: Pilar Castillo Pla
Els seus inicis com a fotògraf van ser gairebé per casualitat, com tantes coses passen a la vida. Era descobridor i mànager de cantants i grups musicals. S’encarregava de fer les fotos per a les promocions en revistes del sector. Això i les típiques imatges familiars i de vacances que de ben segur fem tots.
Tot un plaer el poder compartir amb ell una bona estona amb una frase a recordar:
Lo cierto es que en un sólo día es harto complicado poder disfrutar con tranquilidad de estas exposiciones, así que hay que ir concentrado para recibir y absorber la mayor cantidad de información posible en el menor tiempo que puedas utilizar. Aunque tal vez sea más recomendable elegir de antemano alguna de las muestras para así degustarlas con más tranquilidad.
