Page 11 - objectiu_afosants_3
P. 11
Una tarda amb ... Colita
Són reconeixements no esperats, no buscats i que pot
assaborir en vida.
Mentre fem petar la xerrada apareix un gat negre que deambula
per l’estudi com si fos a casa seva, i és que és a casa seva. I
no faré referència a la malastrugança envers els gats negres
perquè ser supersticiós porta mala sort.
Quan li pregunto on és la línia que separa a Isabel de Colita
deixa molt clar que no hi ha cap línia, no hi ha un calaix on
digui Isabel ni un altre on digui Colita. És més, diu que ha
estat fa poc quan la gent ha començat a interessar-se en
saber el seu nom de pila i fins i tot li costa identificar-se
amb ell, ja que sempre li han dit Colita. Només era Isabel
a l’escola, a aquella escola religiosa on va pasar 17 anys i
d’on var sortir agnòstica convençuda. Queda clar que el
seu bagatge personal i professional van de la mà dins d’una
mateixa maleta. Una maleta plena de fotogrames i anècdotes
que són part de la seva vida, perquè en el fons, Colita, ha
retratat la seva vida compartida amb els seus amics, amb els
esdeveniments que han transcurregut al llarg d’aquests anys i
la transformació d’una societat de la que forma part. Han estat
anys de franquisme, de transició, de bohèmia i de desencís
amb la actualitat pública i política.
Desprén dinamisme, energia i agraïment a la vida. Diu que
no troba res a faltar perquè ha fet el que ha volgut, sense
lligams que l’apartessin de la seva pròpia voluntat. I amb la
serenor de la maduressa diu que “no em queden factures
per cobrar”. “Sóc una persona afortunada”.
Ha rebut allò que ha ofert. I m’atreveria a dir que el seu més
valuós tresor és l’amistat. L’ha ofert i l’ha rebuda, la rep. I és
aleshores quan em sembla apreciar un lleuger canvi al seu Autor: Colita
Autor: Ítaca Reina
Objectiu AFOSANTS Nº3 | Maig 2015 11
Són reconeixements no esperats, no buscats i que pot
assaborir en vida.
Mentre fem petar la xerrada apareix un gat negre que deambula
per l’estudi com si fos a casa seva, i és que és a casa seva. I
no faré referència a la malastrugança envers els gats negres
perquè ser supersticiós porta mala sort.
Quan li pregunto on és la línia que separa a Isabel de Colita
deixa molt clar que no hi ha cap línia, no hi ha un calaix on
digui Isabel ni un altre on digui Colita. És més, diu que ha
estat fa poc quan la gent ha començat a interessar-se en
saber el seu nom de pila i fins i tot li costa identificar-se
amb ell, ja que sempre li han dit Colita. Només era Isabel
a l’escola, a aquella escola religiosa on va pasar 17 anys i
d’on var sortir agnòstica convençuda. Queda clar que el
seu bagatge personal i professional van de la mà dins d’una
mateixa maleta. Una maleta plena de fotogrames i anècdotes
que són part de la seva vida, perquè en el fons, Colita, ha
retratat la seva vida compartida amb els seus amics, amb els
esdeveniments que han transcurregut al llarg d’aquests anys i
la transformació d’una societat de la que forma part. Han estat
anys de franquisme, de transició, de bohèmia i de desencís
amb la actualitat pública i política.
Desprén dinamisme, energia i agraïment a la vida. Diu que
no troba res a faltar perquè ha fet el que ha volgut, sense
lligams que l’apartessin de la seva pròpia voluntat. I amb la
serenor de la maduressa diu que “no em queden factures
per cobrar”. “Sóc una persona afortunada”.
Ha rebut allò que ha ofert. I m’atreveria a dir que el seu més
valuós tresor és l’amistat. L’ha ofert i l’ha rebuda, la rep. I és
aleshores quan em sembla apreciar un lleuger canvi al seu Autor: Colita
Autor: Ítaca Reina
Objectiu AFOSANTS Nº3 | Maig 2015 11
