Per Pilar Castillo Pla

Amb sis ous i un cargol.

Sí, així com sona, amb sis ous i un cargol molts de nosaltres no sabríem ben bé què fer, però hi ha qui fa art i aquest és en Bosco Mercadal.

I si algú es pregunta qui és en Bosco us hi podeu trobar amb respostes com el pare, el marit, el germà, el fill, el veí, el company de feina, l’amic, el senyor que fa fotos…

Parlar amb ell, compartir un café és tot un plaer, on les hores es fan curtes. És parlar amb un home senzill, que compagina el seu temps, aquest temps que ens marca el rellotge entre tot allò que és important a la seva vida: la seva família, la seva  feina i la seva passió.

Però en Bosco no deixa l’art a l’atzar, sinò que treballa la idea, la gira i capgira, la deixa, la torna a agafar, la modifica fins que dóna per bona una pensada que de vegades és fidel a la primera idea i d’altres no s’assembla en res. El resultat és la seva obra, la seva creació, partint de zero, a la que ha dedicat el temps que calia, sense preses, sense presions, reforçant els contrastos, els colors i les formes. I com a  bon coneixedor de  les regles s’atreveix a trencar-les per a  crear una harmonia que porta el seu segell personal, amb unes textures que són part d’ell, doncs són textures de la terra que el va veure néixer, la seva Menorca natal, on va creixer envoltat dels seus nou germans, una Menorca envoltada de llum, acostumada a la tramuntana i les llevantades que imprimeixen als seus murs matisos pictòrics i que en Bosco sap tan bé fusionar amb les seves  creacions. Una Menorca que va deixar fa uns anys per a afincar-se terra endins, a Logronyo, a una Rioja de pedra i color de vinyes, on  va haver d’acostumar-se  a parlar tot el dia en castellà, però on  malgrat el temps passat no li ha esborrat l’accent del menorquí  que va mamar des del bressol.

I amb la seguretat que aporta la feina feta amb cura és quan dóna per bona la imatge, el conjunt de sensacions plasmades i envia l’obra a concursos i es sotmet al veredicte del jutges, doncs per ell és una manera de saber si la seva obra s’entén, si agrada, si arriba als demés. I no cal dir que sovint, molt sovint l’encerta, doncs només cal fer un repàs al seu currículum per a adonar-nos que la feina ben feta troba el seu lloc tan a nivell nacional com internacional. I així ha presentat una forquilla fent de bressol a una cirera, un diàleg de peres o el contrast de la fragilitat d’un cargol amb la duresa d’una clau anglesa, que l’han fet guanyador a certàmens als Estats Units, França i Noruega entre d’altres països. Altres vegades és ell qui fa de jutge, qui fa un veredicte sobre les obres dels altres, i reconeix que és una manera de veure el que es fa al món, sent més crític amb els bodegons, ja que com ell diu: “ per a crear una composició es té tot el temps del món”.

I amb la humilitat dels grans comparteix el que ha après dels altres i el que dia a dia va aconseguint amb la seva pròpia dedicació a tallers i projeccions-col·loqui.

Però no tot el temps que dedica a la fotografia és un temps de recerca i creativitat, també hi ha el temps de la nostàlgia com a qüestió emocional, el temps que dedica a restaurar fotografies antigues de la família, aquelles imatges que li fan sentir-se bé, aquelles imatges que ja són part de la seva història personal.

En Bosco dóna sortida als seus estats d’ànim, a les seves inquietuds amb objectes quotidians, amb objectes que l’envolten dia a dia i que amb la seva sensibilitat els veu com a perfectes models, plens de vida per a crear natures mortes.

El considero un mestre, un referent, amb un cert punt de timidesa, introvertit i serè  que sap com pocs demostrar el que diu: “ No cal anar-se gaire lluny per a fer una bona foto. Si saps mirar al teu voltant, la pots trobar aquí mateix”.

Feu una ullada a www.boscomercadal.com i una passejada pels seus Fotopoemas, disponible a www.blurb.es,  i …ja em direu.