Foto_9

Josep Closa i Miralles

L’home que esperava la pluja.

per: Pilar Castillo Pla

Josep Closa

Li agrada rebre visites i parlar de fotografia. S’emociona  i  encomana emoció quan parla de la seva infantesa, quan amb cinc o sis anys acompanyava al seu pare a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya i es passava hores envoltat de fotògrafs i fotografies.

Aquests són els seus primers records en un món que es convertiria en la seva gran passió.

Neix al juny de 1919, i és el fill gran d’una família acomodada, propietària d’una fàbrica de paraigües i parasols que es trobava al carrer Manso, de la que depenien directament 10 famílies més.

Com ell diu, no va tenir l’oportunitat d’escollir allò que volia fer o ser, doncs havia de continuar amb l’empresa familiar.

I així va filant la història de la seva vida, entre records que fan que els ulls brillin amb una llum especial i d’altres que li fan canviar el to de veu, amb la serenor del anys viscuts i la memòria desperta.

Baixa  la mirada i parla de la seva mare, una mare patidora, protectora amb la que segons les seves paraules entretallades va tenir una relació tensa. Aixeca el cap, em mira i diu: la meva vida s’ha format de coses incompletes, però vaig saber adaptar-me a les circumstàncies i vaig triomfar malgrat tot.Foto_9

Sap que això ha despertat enveges, que es van quedar pel camí  molts d’aquells que es deien amics.

La seva veu recobra força i denota caràcter.

Cal tornar a parlar de fotografia, cal tornar a veure els seus ulls blaus  il·luminats pels records de les satisfaccions  viscudes.

No cal dir que casa seva es podria considerar una casa-museu, plena de trofeus guanyats, distincions de diferents estaments fotogràfics, càmares de tot tipus que ha anat col·leccionant, rellotges dels que diu que tenen vida pròpia i fotografies, moltes fotografies. Fotografies d’un MESTRE que són exposades als ulls que les van captat.

Li agrada parlar de les seves imatges i de les històries que cadascuna té.

Mentre es mira les fotografies que  omplen una de les parets del saló crec adonar-me que es trasllada en el temps per a reviure els moments que van envoltar l’instat del clic que les va capturar. I de sobte recorda una frase que un dia de pluja, d’intensa pluja , en un dels molts viatges que feia per raons de feina i  va aturar el cotxe esperant que amainés la tormenta, va passar un pagés amb paraigües i va dir: Goiteu quina llei de farem devalla per aquells roures!  Mai ha oblidat aquell pagès i aquella frase.Era a Olot, al rierol de Font Moixina. Diu que quan va a dormir viatja cap allà. I quan desperta al matí , abans de posar els peus a terra es queda una bona estona mirant-se les fotos que omplen la paret del davant. Són  part de la seva vida  i li fan reviure bons moments. N’hi ha de Nova York, de Marrakech, de Viena, retrats, en blanc i negre, en color…

De tant en tant les va canviant, tot i que sempre hi ha dues que es mantenen: una del seu pare i una  que és al darrere  la porta de l’habitació on es veu un Josep Closa nen amb els seus pares.

Foto 1_57Quan li pregunto amb quines imatges es quedaria, em respon que amb totes, però es fixa amb una dolça mirada en una del projecte Vulcano, i es nota que va gaudir fent el reportatge. Tenia permís  per accedir al dic i poder capturar diferents moments de la seva construcció. I per què no dir-ho? Som impressionants.

Per ell, la fotografia és ART, doncs hi ha fotos que emocionen, bé per les seves ombres, bé pels seus colors, pel seu contigut i això sens dubte és ART i això és el que importa en  un bon treball: primer fer la fotografia que a cadascú li agradi, doncs això farà que les seves fotos tinguin cor i després la tècnica.

Foto 1_62Per ell, la fotografia ha estat el pal·liatiu per a tot allò que li ha passat a la vida , tot i que ara ja no troba a faltar fer fotos, ja no té ganes de fer retrats, ja no té forces per a anar a buscar un tema , perquè els temes s’han d’anar a buscar i ell ja gairebé no pot caminar.

Diu: M’ha agradat molt la fotografia i continuarà agradant-me fins que em mori, però la Naturalesa m’avisa que no m’emboliqui.

Em mira i em diu: Això és el que em queda. Tots els negatius, en una mudança, es van llençar… Tota la vida d’una persona  a les escombreries.

Els seus records viatgen en el temps i van  i venen de vegades sense cap ordre cronològic. I el cert és que no cal aquest ordre quan el que explica és una sèrie de sentiments i d’emocions acumulades al llarg de noranta-cinc anys.

I allà assegut el deixo mirant l’obra d’un MESTRE  al que li agradaria ser recordat com

JOSEP CLOSA I MIRALLES, FOTÒGRAF.

Foto 1_13

Foto 1_4

 

 

 

 

 

 

Visa_04

Visa pour l’image 2013

por: Juan Carlos Pascual

Entre el 31 de agosto y el 15 de septiembre de este año se celebró en Perpignan el 25º certamen de fotoperiodismo “Visa pour l’image”, y tuve la suerte de poder visitar varias de las exposiciones oficiales que se mostraban al público.

Visa_01Lo cierto es que en un sólo día es harto complicado poder disfrutar con tranquilidad de estas exposiciones, así que hay que ir concentrado para recibir y absorber la mayor cantidad de información posible en el menor tiempo que puedas utilizar.  Aunque tal vez sea más recomendable elegir de antemano alguna de las muestras para así degustarlas con más tranquilidad.

Para mí lo más destacado de este año es sin duda la gran retrospectiva que sobre el legendario fotógrafo de guerra Don McCullin se podía visitar en la Église des Dominicains.  En ella se pueden ver parte de los trabajos más famosos del reportero, como el impresionante retrato de un soldado Visa_02en estado de shock tras superar un bombardeo en Vietnam o la visita a un campo de niños desnutridos en Biafra, con la imagen de un niño albino escuálido que se quedaría desde entonces en las pesadillas de McCullin.

El otro gran trabajo que quiero destacar es el “Todo irá bien” de la estadounidense Darcy Padilla.

En 2010 Padilla fue galardonada con el premio “W.Eugene Smith” por su inquietante reportaje “The Julie Project”, en el que narraba la vida de Julie Baird durante 18 años hasta la muerte de la retratada debida al sida.
Pues bien, lejos de quedar ahí, Darcy Padilla decidió seguir fotografiando al que fuera la pareja de Julie y a la hija que tuvieron en común, dejando en sus fotografías un retrato social sobre la pobreza, los lazos familiares inconexos y la realidad marginal que azota a una parte de la sociedad cuya existencia nos negamos a ver y procuramos mantener alejada.
Sin duda un ejemplo excepcional de fotografía comprometida.

A partir de aquí me quedo con la siempre espectacular muestra del “World Press Photo” con la polémica fotografía ganadora de Paul Hansen y con los leones de Michael Nichols, que mediante un artilugio manejado a distancia pudo documentar “La corta y feliz vida de un león del Serengueti” dejando instantáneas espectaculares por lo cercano de los retratos.

También a destacar “Shane y Maggie: retrato de violencia doméstica” de Sara Lewkowicz, un reportaje que me deja con dudas por lo explícito de algunas imágenes mientras la fotógrafa estaba presente; la retrospectiva del fotorreportero Joao Silva, quien sufrió la amputación de sus dos piernas al pisar una mina antipersona, o la magnífica “Las calles de Alepo” de Jérôme Sessini, un trabajo lleno de tensión en una zona de conflicto sin mostras apenas personas.

Visa_03 Y al hilo de este último trabajo dejo mis impresiones generales.  Después de ver tantas exposiciones, muchas de ellas de conflictos armados y fotografía de guerra, la sensación es de saturación en cuanto a este tipo de trabajos crudos y truculentos, que finalmente se terminan confundiendo unos con otros y pierden una parte importante de su identidad.  Tal vez comienza a ser necesario darle una vuelta de tuerca a ese tipo de fotografía, buscar caminos algo distintos para contar lo mismo. Sé que es necesario que se vean los efectos reales de esos conflictos para tomar conciencia, pero pienso que tenemos que reinventar los vehículos en que los mostramos para evitar la saturación que lleva a la indiferencia, buscar caminos como los de “Las calles de Alepo”, que como dije anteriormente destila una inusual tensión dramática en un escenario arrasado por las batallas.  A veces impacta más en el subconsciente ver una sábana colgada entre dos edificios haciendo de parapeto contra los francotiradores que ver un cadáver ensangrentado por fuego enemigo.

    Y esto es todo, estas han sido mis impresiones de la visita a una cita ineludible y que tenemos la suerte de tener relativamente cerca para poder disfrutarla.

Visa_04

CONTACTA AMB NOSALTRES

ASSOCIACIÓ FOTOGRÀFICA DE SANTS


calendari afosants

 AFOSANTS

Casa del Mig

Carrer Muntadas, 1-5

(Parc de l'Espanya Industrial) 08014 Barcelona

© Afosants.cat