José Antonio Andrés Ferriz, o com fer fotografies sense càmara.

per: Pilar Castillo Pla

José Antonio Andrés Ferriz és una de les persones que el món de la fotografia m’ha permet conèixer.

Per a molts és conegut per ser el president de la Federació Catalana de Fotografia, o haver estat president de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya.

Així el vaig conèixer, però ara m’atreviria a dir que és un amic.

Parlar amb ell d’ell mateix m’ha estat fàcil, doncs és una persona propera que tan t’explica un acudit com et fa una classe magistral de fotografia.

Va néixer a Yecla l’any 1944, però per raons familiars va canviant de ciutat fins arrelar-se a Barcelona.

Els seus inicis com a fotògraf van ser gairebé per casualitat, com tantes coses passen a la vida. Era descobridor i mànager de cantants i grups musicals. S’encarregava de fer les fotos per a les promocions en revistes del sector. Això i les típiques imatges familiars i de vacances que de ben segur fem tots.

Poc a poc, amb la seva primera càmera, una Nera, va endinsant-se als misteris per a descobrir el que aquest món li oferia. Comença a revelar les seves captures, però com diu: “no veia els blancs i negres com jo volia”, i opta per matricular-se a IDEP i tenir com a mestres a Manolo Laguillo, Manel Úbeda, Humberto Rivas, Mariano Zuzunaga i Joan Fontcoberta, entre d’altres.

Tot i així no abandona del tot l’ambient musical, la seva gran passió des de petit. Ell volia ser cantant, i va ser cantant professional, conegut com Chico Ferriz. Als 7 anys es va pujar per primera vegada a un escenari per a cantar El inclusero de Juanito Valderrama, però quan li demanava al seu pare que el matriculés a una escola de cant la resposta era: “no te apunto a una escuela de canto por que te caes”. És clar que el punt d’humor li ve de família.

Es dedica a impartir classes de guitarra i s’inicia a la fotografia social: casaments, comunions,… i aprèn “ el què no s’ha de fotografiar per a aconseguir bones fotografies”.

Exigent amb la seva fotografia i inquiet a la recerca de creativitat experimenta amb tot allò que li proporciona fotografies amb personalitat. Així trobem imatges pintades amb retolador, rajades, virades, puntejades o tractades amb lleixiu. Unes altres positivades amb pinzell. Pintava negatius, feia collages retallant i enganxant imatges… i comença a presentar-se a concursos on es reconeix el seu treball i la seva experimental creativitat.

No puc amagar un somriure al explicar-me quan les seves filles eren petites i les seia al davant d’una sèrie de fotografies i li feien de jurat. Les fotografies escollides les presentava a concurs…i sovint, molt sovint encertaven.

O quan recorda a Floquet de Neu, que “ em va tenir 25 minuts amb l’ull enganxat a la càmara fins que va dignar girar-se i vaig poder fer-li la foto”.

Un detall que em va cridar l’atenció va ser quan em va explicar que l’any 2009 va ser finalista al Premi Catalunya i va renunciar al ser membre de la Junta directiva de la Federació Catalana de Fotografia. La seva ètica personal va passar pel davant de la il·lusió.

Amb l’arribada de l’Era Digital es proposa fer coses diferents. Sempre a la recerca de crear amb personalitat pròpia i així comença a pintar amb llum de llanterna i a fer

fotos sense càmera. Sí, sí, sense càmera.

I com? Amb l’escàner.

Es dedica a fer bodegons directes des de l’escàner o escaneja objectes realitzant muntatges posteriors .

Una tècnica que va impartint en tallers,doncs li agrada crear i compartir.

Sóc conscient que queden coses al tinter, però crec que és un apropament a un

Mestre 1* de la Federació Catalana de Fotografia (MFCF1*), Artista de la Confederación Española (ACEF), Excel·lència de la Federació Internacional de l’Art Fotogràfic (EFIAP), Jurat d’Argent de la Federació Catalana de Fotografia (JAFCF) i Reconeixement 3 d’Image Sans Frontière(RISF3).

Són tantes les exposicions col·lectives i individuals i els premis que componen el seu currículum que caldria molt d’espai i crec que és millor contemplar les seves imatges i fer una ullada a: