L’home que esperava la pluja.
per: Pilar Castillo Pla
Li agrada rebre visites i parlar de fotografia. S’emociona i encomana emoció quan parla de la seva infantesa, quan amb cinc o sis anys acompanyava al seu pare a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya i es passava hores envoltat de fotògrafs i fotografies.
Aquests són els seus primers records en un món que es convertiria en la seva gran passió.
Neix al juny de 1919, i és el fill gran d’una família acomodada, propietària d’una fàbrica de paraigües i parasols que es trobava al carrer Manso, de la que depenien directament 10 famílies més.
Com ell diu, no va tenir l’oportunitat d’escollir allò que volia fer o ser, doncs havia de continuar amb l’empresa familiar.
I així va filant la història de la seva vida, entre records que fan que els ulls brillin amb una llum especial i d’altres que li fan canviar el to de veu, amb la serenor del anys viscuts i la memòria desperta.
Baixa la mirada i parla de la seva mare, una mare patidora, protectora amb la que segons les seves paraules entretallades va tenir una relació tensa. Aixeca el cap, em mira i diu: la meva vida s’ha format de coses incompletes, però vaig saber adaptar-me a les circumstàncies i vaig triomfar malgrat tot.
Sap que això ha despertat enveges, que es van quedar pel camí molts d’aquells que es deien amics.
La seva veu recobra força i denota caràcter.
Cal tornar a parlar de fotografia, cal tornar a veure els seus ulls blaus il·luminats pels records de les satisfaccions viscudes.
No cal dir que casa seva es podria considerar una casa-museu, plena de trofeus guanyats, distincions de diferents estaments fotogràfics, càmares de tot tipus que ha anat col·leccionant, rellotges dels que diu que tenen vida pròpia i fotografies, moltes fotografies. Fotografies d’un MESTRE que són exposades als ulls que les van captat.
Li agrada parlar de les seves imatges i de les històries que cadascuna té.
Mentre es mira les fotografies que omplen una de les parets del saló crec adonar-me que es trasllada en el temps per a reviure els moments que van envoltar l’instat del clic que les va capturar. I de sobte recorda una frase que un dia de pluja, d’intensa pluja , en un dels molts viatges que feia per raons de feina i va aturar el cotxe esperant que amainés la tormenta, va passar un pagés amb paraigües i va dir: Goiteu quina llei de farem devalla per aquells roures! Mai ha oblidat aquell pagès i aquella frase.Era a Olot, al rierol de Font Moixina. Diu que quan va a dormir viatja cap allà. I quan desperta al matí , abans de posar els peus a terra es queda una bona estona mirant-se les fotos que omplen la paret del davant. Són part de la seva vida i li fan reviure bons moments. N’hi ha de Nova York, de Marrakech, de Viena, retrats, en blanc i negre, en color…
De tant en tant les va canviant, tot i que sempre hi ha dues que es mantenen: una del seu pare i una que és al darrere la porta de l’habitació on es veu un Josep Closa nen amb els seus pares.
Quan li pregunto amb quines imatges es quedaria, em respon que amb totes, però es fixa amb una dolça mirada en una del projecte Vulcano, i es nota que va gaudir fent el reportatge. Tenia permís per accedir al dic i poder capturar diferents moments de la seva construcció. I per què no dir-ho? Som impressionants.
Per ell, la fotografia és ART, doncs hi ha fotos que emocionen, bé per les seves ombres, bé pels seus colors, pel seu contigut i això sens dubte és ART i això és el que importa en un bon treball: primer fer la fotografia que a cadascú li agradi, doncs això farà que les seves fotos tinguin cor i després la tècnica.
Per ell, la fotografia ha estat el pal·liatiu per a tot allò que li ha passat a la vida , tot i que ara ja no troba a faltar fer fotos, ja no té ganes de fer retrats, ja no té forces per a anar a buscar un tema , perquè els temes s’han d’anar a buscar i ell ja gairebé no pot caminar.
Diu: M’ha agradat molt la fotografia i continuarà agradant-me fins que em mori, però la Naturalesa m’avisa que no m’emboliqui.
Em mira i em diu: Això és el que em queda. Tots els negatius, en una mudança, es van llençar… Tota la vida d’una persona a les escombreries.
Els seus records viatgen en el temps i van i venen de vegades sense cap ordre cronològic. I el cert és que no cal aquest ordre quan el que explica és una sèrie de sentiments i d’emocions acumulades al llarg de noranta-cinc anys.
I allà assegut el deixo mirant l’obra d’un MESTRE al que li agradaria ser recordat com
JOSEP CLOSA I MIRALLES, FOTÒGRAF.
